Hostes vingueren

En la revista gratuita BCN Week, en la que colaboro con ese trasunto de culebrón, o versión de Sexo en Nueva York con perroflautas, que es "Más ficción que la ficción", nos podemos ir encontrando, cada vez más, con una mirada sobre la Ciudad Condal, como mínimo, poco ortodoxa.

Es curioso, muchas veces tiene que venir alguien de fuera para conocer mejor tu propia realidad. Porque mirar desde un ángulo diferente a tu cotidiano ya es conocerlo mejor. El extranjero no tiene los prejuicios ni las ataduras del nativo, ni debe los mismos favores a su entorno, no tiene porqué elegir entre A) o B), puede escoger C). (Por ejemplo, pregunto, ¿por qué la mejor película sobre la Guerra Civil española la ha tenido que hacer un inglés?)

El penúltimo número lo dedicaron al fantástico y soporífero, casi siempre, tema de los idiomas en Barcelona. Y le explicaban a su público, que es mayoritariamente GUIRI, la realidad idiomática catalana.



Lo interesante es que en ese número consiguieron mirar desde una postura diferente un tema que practicamente siempre está polarizado por unos puntos de vista enfrentados que hemos oido millones de veces en los medios de comunicación oficiales y en los partidos políticos, que nunca parecen ni ponerse de acuerdo ni quiera escucharse, y que no se suelen corresponder(al menos no exclusivamente) con las opiniones y posturas con las que uno se encuentra en el trato cotidiano con la GENTE.

Y es que son tiempos para posicionarse. Y si las opciones más comunes no nos interesan, tal vez es que haya que inventarse posiciones nuevas.

Así que os dejo aquí un texto sobre el tema, el único de los artículos de la revista que estaba escrito en catalán(la revista es trilingüe: Inglés, catalán y castellano), que me parece lúcido y valiente. No he pedido permiso, así que espero que no se cabree el autor.


Obrir la boca i menjar-se la llengua


Jordi Corominas i Julián


"¿Clar i català? Home, jo no diria tant. El ventall robòtic de possibilitats de la llengua en relació amb els guiris residents a Barna no només depèn de la meravellosa política del govern Montillesc. Veiem uns quants exemples i així m’entendreu.


La versió guiri


Obert 1.0: Hi havia una vegada un estranger que arribà a Barcelona. De caràcter tolerant, es preocupà per aprendre determinats aspectes d’allò que hom anomena mentalitat nacional, concepte nodrit per cultura, tradició i costums del país. Trobà més d’un català totalitarista, però el nostre estranger, res a veure amb el de Camus, volia provar molts vins, i això li possibilità conèixer catalans amb les mires més obertes, com les seves. D’aquesta manera entengué que a la terra hi havia dues llengües, vàries comunitats i unes instruccions d’ús. Primer, sobrevisc amb el castellà, però com vull integrar-me al cent per cent vaig empapant-me de cultura catalana i un dia, qui sap si arribarà, m’atreviré amb el català, que al cap i a la fi, no és tan complicat; si ja en sé una mica amb tant cartell i propaganda televisiva! L’estranger triomfà, es tornà políglot i cosmopolita i aportà el seu granet de sorra a Barcelona. La seva curiositat ha rebut el premi de l’aprenentatge d’una nova identitat que complementa l’anterior, aquella amb la que arribà a la Ciutat Comtal.


Tancat 1.0: Hi havia una vegada un estranger que arribà a Barcelona. De caràcter tancat, orgullós a més no poder del seu origen, aterrà a Barcelona seduït per la marca, la qual cosa sol implicar un desconeixement absolut de la ciutat, en ser el nostre personatge, més semblant al de Camus, un superficial de nassos que viu de la futilitat postmoderna. Si hi afegim un encontre nocturn amb un grup de catalans pseudofatxes, l’homo catalanus radical que viu a la irrealitat absoluta, es decebrà i sortirà perdent. ¿Por què no hablan español, que no castellà, estos malditos? ¡Qué maleducados! La nostàlgia de la terra, que no és compensada amb les festes a Danzatoria ni amb el sexe fàcil al centre, farà que lluiti per conèixer gent de les seves contrades, creant allò que antropològicament coneixem com Ghettos lingüístics. Emprarà un castellà de pa sucat amb oli per comunicar-se i, si fracassa, tirarà d’anglès, que per alguna cosa vivim a l’era global. Sense saber-ho, l’estranger adoptarà la forma negativa del país que l’acull, del que mai s’hi sentirà partícip i al que criticarà, dia sí i dia també, rabiós per saber de l’existència d’uns homes amb barretina que mengen pa amb tomàquet amb voluntat d’una llengua, una nació i un... no! Que els catalans pseudofatxes són republicans sense saber ben bé quin és el significat del terme.


La versió catalana


Obert 2.0: El català que considera Catalunya amb mentalitat positiva i que està orgullós de ser bilingüe. Això li permet aprendre amb facilitat altres llengües llatines, quelcom molt important per lligar amb els nouvinguts; el català és un fan d’èpater le bourgeois, i per saber més de tot. Quin és el motiu del seu miracle? Considera Catalunya com una infinitat de cultures en constant evolució, estimant el passat però amb la ment enfocada al futur des del present. Lluitarà perquè l’estranger pugui apreciar els matisos i li parlarà en castellà fins que el nou amic decideixi- llegint, escoltant o apuntant-se a un dels cursos oficials- temptar la sort amb el català. El català obert creu en una cultura de Catalunya, que diferencia de la catalana la qual és un espai tancat ideal per menjar closques i provocar la ignorància de la diversitat.


Tancat 2.0: El català de la ceba no plora perquè té la veritat universal. La seva sang podria ser com la de tots- blaugrana, és clar- però la veu amb quatre barres. És una bandera ambulant carregada de tòpics que demana al Dunkin un Donut de gerd. Si la pobra dependenta, una noia de Logronyo acabada d’arribar a Barcelona, no li dóna, potser la denunciï i tots contents. Enlloc de mirar l’xtube mira el pubillaalcelambdiamants.com i només llegeix l’Avui i la versió catalana d’ El Periódico. Parli amb qui parli, ho farà en català i gaudirà si usa paraules impossibles que deixaran als pobres guiris amb cara d’emoticon frapat de Messenger. Després a casa riurà i criticarà la brutícia de la Plaça Reial, tot culpa dels guiris i els extracomunitaris, que no s’integren. Hauria de pensar que ell tampoc fa res per fer-ho possible. Al seu mapa Mallorca és una illa a reconquerir i Perpinyà la capital de la Catalunya Nord.


Anomalia 3.0: El sud-americà és l’excepció. Com que arriba parlant castellà, no atorga valor a l’ús del català i amb una certa concepció tribal esdevé un cas estrany, el revers de la moneda, amb la mateixa imatge, del català tancat. Parla la llengua del Raúl i el Guti fins i tot quan no toca, i li encanta. ¡Cómo me gusta la huevada! ¿La huevada? Kikiriki!


Solució 4.0: Consultori del Doctor Corominas i Julián? Mi sente? Hola, miri, només li puc aconsellar que no tanqui cap porta i faci crítica de la realitat. El carrer hauria de dictar la llei, però com que vivim a la societat de la imatge, no estaria de més que La teva, aquell ens públic anomenat tv3, deixés la seva rocosa política i acceptés el bilingüisme imperant. D’aquesta manera, les motivacions serien més profundes per a tots i els estrangers podrien pensar que el català, obert o tancat, no és un cec que es nega a acceptar el veritable escenari quotidià, magnífic babel que fa progressar la ciutat per molt que uns pocs, ¿són pocs?, es neguin a acceptar-ho i siguin apòstols feixistes del clar i català o del Me gusta el Ghetto, me gustas tú...je ne parle pas le catalan!"