Pepinos blandos

"Jo sóc racista.

Racista, és a dir, a veure, classista, no? Jo sóc un snob. Jo m’acuirasso. És que tinc jiñe. Em fa basarda. I no nomès això, hòstia, també és una qüestió, suposo, suposo que també és una qüestió de que em fot mandra.

Jo nomès us estic parlant de ser-ne conscient. El que us vull dir és que jo ho admeto, que sóc racista. Jo accepto que m’aparto, per instint, m’aparto del que, del que no conec, del que és estrany, del que… Jo ho accepto. Ho accepto, i en conseqüència jo m’ho curro. Jo m’ho vull currar. Però primer ho accepto: Jo sóc racista.

Ma mare sempre, ella sempre em, ella em va criar en un Pump & Seal, eh?, envasat al buit. “¿A quién le gustan los pepinos blandos? Envase sus pepinos al vacío con Pump&Seal.” Per que m’entengueu, no?, a veure, el més exòtic que podia trobar al meu voltant, eh?, el més exòtic era la col.lecció complerta que em va regalar de “Les aventures de Tintín”. I jo he heretat d’ella totes aquestes pors petit-burgeses, totes aquestes… Ei, ei, un moment, això no serà, un moment, qui s’esperi aquí un auto-psicoanàlisi complaent on acusi a mons pares, especialment ma mare, uf, la meva pobre mare!, de tots els meus mals, desgràcies i malestrugances i de com poc el món m’estima i tota aquesta merda, eh?, qui s’esperi això aquí no ho trobarà, estem? Però, això si, joder, això si que ho he de dir, ma mare em va educar amb por a l’estranger, al moreno. Inconscientment, ella es una dona moderna, per favor; mai no em va dir la meva mare: “Fill meu, els negres taquen”. Però ja m’enteneu, no?, o no? Ella mira el món amb por.

I jo també.

I mon pare no és moreno, no és molt moreno, però és de fora, no és de casa.

És andalús.

Així doncs estic amb ell, vale?, con mi padre, en el tren. (s’asseu) Tinc onze anys, crec que tinc onze anys, si. Estem sols en el compartiment. Anem de Córdoba a Cádiz. Estoy incómodo, crec que sempre he estat incòmode amb ell, gairebé sempre. I aleshores entren, en el nostre compartiment, entren, i s’asseuen davant nostre, entren dos gitanets de aspecte…

Sorollosos. Lumpen. Riuen fort. Parlen amb orgull. Fumen cigarros d’una flaire molt forta per mi, no?, fumen porros. Ens miren desafiants, molt confiats. Són morenos.

Porten una ràdio des d’on se sent flamenco puro y gitano, música d’una tribu salvatge, i miro a mon pare y yo no sé si nos va a poder defender de estos dos bárbaros, d’aquests dos caníbals. Tengo once años, hòstia, jo no estic acostumat a sortir de viatge amb mon pare, ni tan sols estic acostumat a veure’l, i molt menys a sortir de Catalunya, i tinc por, estem sols aquí, en el tren, en el compartiment, i no hi ha ningú que ens pugui ajudar si ens passa res, i nomès he vist a tios com aquests dos en las pel.lis de navajeros que fan per la tele. “El Pico Uno”, “El Pico Dos”, “Yo, el Vaquilla”.

Mon pare, mon pare obre la bossa i treu un dels seus propis cassettes, saluda als dos gitanos i els hi ofereix el cassette. És una grabació d’un elepé de Triana, “El Patio”, i si hi ha algú aquí que no l’ha sentit mai li recomano que ho faci, però tant és, ja hi arribarem més endevant, pero si, si, és com una mena de Pink Floyd, per fer-vos-en cinc cèntims així en un moment, una espècie de Pink Floyd a lo sevillano, sicodèlic, molt flamenc, molt rockero, poético, terrorífic.

Així doncs que els hi dóna aquest cassette, si?, i els gitanets el posen i ells ja el coneixen i els encanta, i comencen a cantar amb mon pare, y hacen palmas, y se fuman el canuto con él, y de golpe, de golpe ja s’han estovat, ja no són una amenaça, i miro a mon pare, no?, el miro així com, lo miro fumando con los dos gitanos, lo miro así, i, joder, és en aquest moment, es en este puto momento, és en aquest moment, en aquest precís moment, quan me n’adono…"

Traducció al català per Joan Bacardí and yours truly